El dia 2 de febrer es celebra el Dia Mundial de les Zones Humides, tot commemorant la data d’adopció del Conveni internacional sobre les zones humides. El també conegut com Conveni de Ramsar aglutina 170 països i està destinat a afavorir la sensibilització envers el valor dels aiguamolls i proporcionar recomanacions per garantir la seva conservació. Coincidint amb el 50è aniversari de l’adopció del Conveni, des del GEPEC-EdC recordem la importància de les zones humides i la seva alarmant situació a nivell tant global i nacional.
La importància de les zones humides
Les zones humides o aiguamolls proporcionen recursos hídrics, ens protegeixen de les inundacions, les sequeres i altres desastres, asseguren aliments i mitjans de subsistència a milions de persones, donen suport a una rica biodiversitat i emmagatzemen més carboni que qualsevol altre ecosistema. Tot i això, el valor dels aiguamolls continua sent en gran part desconegut per la ciutadania i administracions.
Encara més dramàtiques que el desconeixement de la seva importància són les xifres que ens arriben sobre la seva supervivència. Fins al 87% dels recursos globals de les zones humides s’han perdut des del 1700, desapareixen a un ritme tres vegades més ràpid que els boscos i les selves. En conseqüència, les espècies dependents dels aiguamolls estan en greu declivi: des de 1970, les caigudes han afectat el 81% de les poblacions d’espècies de zones humides interiors i el 36% de les espècies costaneres i marines.
A Catalunya, les zones humides han perdut fins a un 53% de la seva biodiversitat, segons l’informe “L’Estat de la Natura a Catalunya” editat per la Generalitat. Aquesta xifra alarmant posa de manifest que les polítiques de preservació i conservació d’aquests ecosistemes a casa nostra ha fracassat estrepitosament, fent necessari un gir de 180º en la manera com es gestiona aquest importantíssim ecosistema.
La gran pèrdua dels ecosistemes d’aiguamolls catalans, especialment els costaners, es deu a la pressió urbanística i d’infraestructures de tota mena (autopistes, vies de trens, polígons industrials, càmpings, etc). Per això des del GEPEC-EdC reclamem a les administracions un canvi profund en l’ordenació del territori costaner que protegeixi, especialment a les zones d’aiguamolls costaners i els sistemes dunars, així com les desembocadures de les rieres i rius que arriben a les nostres platges i costa.
El Delta de l’Ebre, importantíssima zona humida en perill de desaparèixer
El cas del Delta de l’Ebre, la zona humida més important de Catalunya i una de les més grans i importants de l’Europa mediterrània, és potser el més clar exemple d’aquesta mala gestió a Catalunya. I és que parlem d’un espai amb un valor ecològic immens, que reuneix una gran diversitat de flora i fauna única que no hi ha en altres aiguamolls del país i, per tant, constitueix una de les àrees més biodiverses de casa nostra. I al mateix temps és una de les àrees cultivables més importants del territori.
Tota la biodiversitat que acull el Delta es troba actualment amb un grau d’amenaça molt elevat. De fet, ja fa anys que l’espai té problemes, però degut als efectes com els temporals o l’augment del nivell del mar a conseqüència del canvi climàtic, l’ecosistema es troba en una situació de greu regressió, una tendència que aviat pot arribar al col·lapse. Des del GEPEC-EdC creiem que, o bé actuem a partir d’ara mateix, o bé el Delta acabarà desapareixent. I cal dir que no som els únics que adoptem aquesta visió: tant en el món conservacionista com acadèmic ha arribat al mateix consens.
Els problemes més greus que hem detectat des de la nostra entitat són nombrosos, i reclamem l’acció dels governs per evitar-ne el detriment: d’una banda hi trobem la salinització, causada per la minva d’aigua que baixa pel riu degut a les detraccions que es fan en transvasaments, però sobretot, en regadius per tota la conca. Això fa que aquest cabal d’aigua dolça no pugui fer front a l’aigua del mar i la falca salina vagi pujant a poc a poc riu amunt.
En aquests darrers cinquanta anys, no només ha disminuït l’aigua que baixa pel riu, sinó també els sediments, bàsicament a causa dels embassaments establerts Ebre amunt. Així ho demostren els embassaments de Riba-roja o Mequinensa, en els quals hi ha milers de tones de sediments. Els càlculs realitzats fins avui dia indiquen que als embassaments de la conca han quedat retinguts entre el 96 i el 99% dels sediments. La manca de sediments ocasiona el fenòmen de la subsidència: el delta es va enfonsant, i el seu nivell respecte al nivell del mar és cada vegada més baix.
D’altra banda, la regressió a les costes deltaiques és un fet que denunciem ja fa anys des del GEPEC-EdC. Actualment, hem arribat a un punt on els temporals i l’erosió marina van desfigurant el litoral sense possibilitat que el mateix delta es pugui regenerar de forma natural. Aquest fet es produeix principalment perquè els temporals són més freqüents, i l’aportació de sediments no pot fer front a aquesta erosió. Així, zones com la barra del Trabucador o la costa de l’illa de Buda estan experimentant de forma clara aquest fenomen, i si no es fa res al respecte amb molta probabilitat acabaran desapareixent.
A més a més, el Delta de l’Ebre ha de fer front a l’augment del nivell del mar com a conseqüència directa del canvi climàtic. A diferència de l’augment de temperatura, el nivell del mar creix de forma exponencial. En el cas del Mar Mediterrani, la principal causa d’augment del nivell del mar no serà degut al desgel dels Pols, sinó a un fenomen anomenat expansió tèrmica: l’augment de temperatura està provocant que les molècules d’aigua s’expandeixin, comportant així que tinguin un major volum. Aquest fet, podria arribar a explicar més del 30% de creixement del nivell dels oceans en tot el planeta. Com a conseqüència, no només el Delta sinó moltes zones costaneres d’arreu del globus poden quedar submergides sota l’aigua en els anys vinents. Al Delta això és especialment greu perquè aquest fenomen se suma a la subsidència, per la qual cosa a uns cinquanta anys vista hi ha escenaris que mostren la major part del Delta baix del nivell del mar.
El Delta també s’enfronta a una invasió d’espècies al·lòctones: en els últims anys, hi ha tota una sèrie d’espècies foranes que han colonitzat el delta i que han causat greus desequilibris ecològics i també nombrosos danys a l’agricultura. Es poden citar el cranc de riu americà, i també el caragol – maçana o el cranc blau. Aquest últim, no és considerat com a espècie invasora per tenir ús comercial, però està causant grans desfetes pel que fa a la biodiversitat.
Quines podrien ser les solucions als problemes?
Des del GEPEC-EdC defensem que, amb un augment del cabal del riu (cabals líquids) es podria solucionar el fenomen de la salinització. Per a això cal abandonar noves idees de transvasaments i de nous regadius al llarg de la conca. És més, caldria disminuir la quantitat de regadius per tal de fer baixar la màxima quantitat d’aigua possible.
Per altra banda exigim un augment dels sediments (cabals sòlids), que podrien permetre al Delta fer front a la subsidència i a la regressió. Els sediments (junt en l’aigua) farien que el Delta tornés a ser un sistema viu i a la desembocadura tornaria a generar-se una dinàmica de restauració del litoral.
L’illa de Buda, greument amenaçada, seria una zona que es beneficiaria molt dels sediments. Les dinàmiques pròpies dels corrents, i al cap i a la fi tot el sistema hidrològic posat novament en marxa, pot donar lloc al dipòsit de sediments en moltes zones del litoral. La manera de fer arribar sediments al Delta és a partir dels que hi ha als embassaments per mitjà de dragues, hidrosuccions, transport i abocament davant la presa. Aquests mètodes s’han utilitzat en alguns països, i seria només qüestió de començar a fer les primeres proves pilot.
També proposem que s’obrin canals que segueixin les antigues desembocadures del riu; d’aquesta manera es dipositarien sediments justament al començament de la península del Fangar i de la barra del Trabucador, amb el consegüent benefici. A més, una antiga tècnica, el colmateig, podria ajudar molt. Abans de la construcció dels embassaments, després de la collita de l’arròs, a la tardor, s’obrien els canals de reg i baixaven aigua i sediments que es dipositaven a les terres d’arròs i així es fertilitzaven. Amb aquest sistema, i donat que els canals actuals arriben a gairebé tot el delta es podria augmentar el nivell del sòl deltaic i per tant fer front a la subsidència.
És evident que amb els sediments no només es fa front a la subsidència sinó també a la regressió. Si bé és cert que aquests es donen per temporals (que tenen origen quant a seu número, en el canvi climàtic) no hi ha dubte que amb els sediments es podria fer front i revertir la situació, al mateix temps que es podria fer front també a l’augment del nivell del mar, encara que es tracta també d’un problema global.
Donat que la vinguda de sediments no és quelcom immediat, per pal·liar la regressió a zones del delta que necessiten actuacions urgents, es poden fer moviments i dipòsits de sorra puntuals, sempre que es facin en condicions adequades: fora de zones de nidificació, i presa de sorres als punts on s’acumulen baix el nivell del mar; els temporals tendeixen a dipositar les sorres que treuen del delta a unes zones determinades on s’acumulen i per tant, es poden tornar a agafar.
Pel que fa a les espècies al·lòctones cal un major control de les que hi ha ara al delta la qual cosa inclou tècniques per la seva eliminació (com es fa amb el caragol – maçana), però també una política de prohibició de comercialització d’aquestes espècies.
És per tot això, que des del GEPEC-EdC reclamem tant al Govern de l’Estat Espanyol com al Govern de la Generalitat de Catalunya que adoptin les mesures definitives i de caràcter urgent per salvar el Delta de l’Ebre abans no sigui massa tard.
